Deixa’m
parlar amb la lluna,
a
cau d’orella, suaument,
amb
la veu de vellut
i
el tacte de mel.
Deixa’m
creure en els cors,
en
les mans netes,
en
les mirades directes
i
les paraules transparents.
Deixa’m
acaronar la confiança,
estrènyer
la paciència
i
abraçar la fe.
Deixa’m,
tu que pots,
deixa’m!
Hola Quim com sempre he llegit el teu escrit i aquest cop hem quedaría amb la segona estrofa a on dius :
ResponderEliminarDeixem creure en els cors,
en le mans netes…
Es un poema que hem transporta a l’esperança en aquest mon que ens envolta ple de corrupció i mentides.
Gracies per crear i confiar. Abraçades grans.
Tens raó, aquests versos dibuixen l'esperança, fins i tot la il·lusió. Malauradament, només podem creure en la gent, no en qui estira els fils de totes les titelles que dirigeixen el món.
ResponderEliminarAbraçades grans!!