Del poemari recull AL A MEVA LLIBRETA

XLVI

Aquesta primavera he tornat de colònies a la Garrotxa: he repetit una sortida de fa sis anys. He tornat a passejar el casc antic de Besalú, el Croscat i, com no, la Fageda d'en Jordà. Aquella experiència del 2009 la vaig escriure també a "la meva llibreta", i la vaig publicar al meu blog el 13 d'abril de 2013. Enguany, en circumstàncies semblants, les ganes d'agafar la llibreta per tornar a escriure no podien faltar. Sí, vaig tornar a escriure sobre la fageda sis anys després amb experiències noves i sensacions vitals ... diferents. Aquests que us escric en són els seus versos:

He tornat a caminar per la fageda
de la mà de la mainada, 
com sempre enjogassada
i amb la pressa de qui ho té tot per obrir,
i el temps s'entesta a alentir el ritme
del batec de portes i finestres.

El record de moments simètrics
m'han dut el mateix perfum,
el mateix silenci,
el mateix tacte de catifa invisible
sota els meus peus;
però, jo no sóc el mateix.

He reconegut la veu dels arbres,
la cançó eterna de les seves fulles,
la carícia de l'aire humit i fresc
sota les capçades,
el verd maragda de la molsa
endolcint les pedres...
però, jo, no sóc el mateix.


Han tornat les paraules
a sorgir a empentes del meu llapis,
sobre els fulls antics de la mateixa llibreta,
cercant ritmes impossibles
que les acostin al tacte de mel;
i han rodolat a velocitat de vertigen
per l'escala del temps,
per perdre's i confondre's
entre el passat, el futur i... el present;
però, no, jo no sóc el mateix.

Davant meu el camí per recórrer,
l'horitzó per obrir:
una tardor que s'acaba
i un hivern per descobrir.

No, no sóc el mateix;
ni trobo el mateix compàs
ni el mateix alè,
però donaré temps i ritme
als meus cabells blancs,
els donaré la pausa 
i l'espai suficient,
gaudiré amb ànsia
les espurnes del futur,
fet ja... cert i proper present.