Tanto en catalán como en castellano, hoy he colgado del enlace marcado el capítulo 3 de GUISANTES TIERNOS A LA FRANCESA. / PÈSOLS TENDRES A LA FRANCESA.
La fotografía que os añado pertenece al hotel donde suceden todas las historias contadas en la novela.
Bienvenida
"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?
jueves, 14 de enero de 2010
martes, 12 de enero de 2010
Olors de terra molla
(Quart poema setmanal)
La fragància de la terra molla
m’omple els sentits d’històries passades
prop la pluja:
de tempesta enrabiada,
on els llamps enceguen les migdiades
i els trons esberlen la calor
fent fumejar, sorprès, l’asfalt cansat i calent.
L’ozó es passeja aprofitant la fresca
i, gota a
gota, els bassals recullen
la pols estival.
Tinc por del soroll
però... tant se me’n dóna,
desitjo embolcallar-me de perfums:
d’aigua, fresca,
caient a batzegades;
de vent, furiós,
que m’acosta els arbres més alts;
de taronges, blaus, grocs i morats,
colors de llarga tarda interrompuda,
omplint la paleta d’un pintor impersonal.
Un final de novembre,
lent i gris,
potser... també trist.
El llevant no deixa de plorar ja fa dies.
Lluny de les onades
ni oreig de sal, ni sorra,
però sí m’arriben els seus perfums:
Miro amunt amb els ulls mig aclucats,
i, amb el xim-xim mullant-me la cara,
observo, divertit, els núvols fent carreres
cercant qui es buida el primer.
És aleshores quan el sento,
quan arriba el mar a casa
sense permís de més llei física
que la del vent i el meu desig.
sábado, 9 de enero de 2010
DOMINIO LÉXICO
Respuestas reales dadas por mis alumnos en el apartado de vocabulario de los controles ordinarios.
Alumnos de primero de ESO, 8 de enero de 2010
LÓBREGO: persona que viene de Logroño.
LAÚD: - Donde se ponen los muertos.
- Caja donde se ponen los cadáveres.
- Desprendimiento de nieve.
Alumnos de primero de ESO, 8 de enero de 2010
LÓBREGO: persona que viene de Logroño.
LAÚD: - Donde se ponen los muertos.
- Caja donde se ponen los cadáveres.
- Desprendimiento de nieve.
Avatar, una experiencia 3D
Ayer, como regalo de Reyes en forma de experiencia, me regalé una película: Avatar; pero visionada tras los cristales de unas gafas específicas para 3D. Fue mi… primera vez.
Sí, es cierto, en más de una ocasión había experimentado el cine en 3D (Eurodisney, Futuroscope, Imax…), pero siempre aplicado a un reportaje anodino sin más objetivo que provocar un mareo en el espectador tras giros y caídas inverosímiles que acentuaran ese efecto de tres dimensiones. Pero, ayer…, ayer fue mi primera vez.
Ya sé, hace tiempo que muchos cines repartidos por nuestra geografía proyectan multitud de películas en ese formato (siempre con el filtro de varios euros extra), pero yo aún no lo había podido experimentar.
Ya sé, hace tiempo que muchos cines repartidos por nuestra geografía proyectan multitud de películas en ese formato (siempre con el filtro de varios euros extra), pero yo aún no lo había podido experimentar.
Ayer por fin pude ver una película de la cartelera ordinaria proyectada en ese nuevo formato y, dejando a parte el ecologista argumento del film, debo reconocer que al acabar la película, después de un soplido de admiración y una reflexión quieta, todavía hundido en mi butaca, sentí que había sido testigo de un cambio brutal en el séptimo arte.
Seguramente que pensaréis que exagero, incluso que sobredimensiono la experiencia; la verdad es que la sensación que me mantuvo unos segundos inmóvil en mi butaca buscó referencias en otros cambios significativos de la gran pantalla, de la trascendencia del cambio del cine mudo al sonoro o del blanco y negro al color.
La película no da mucho más de sí: una gran dosis de ciencia ficción, efectos especiales (pero que muy especiales), y osadía, la necesaria e imprescindible osadía que han tenido siempre los genios, en este caso, su director: James Cameron.
Seguramente que pensaréis que exagero, incluso que sobredimensiono la experiencia; la verdad es que la sensación que me mantuvo unos segundos inmóvil en mi butaca buscó referencias en otros cambios significativos de la gran pantalla, de la trascendencia del cambio del cine mudo al sonoro o del blanco y negro al color.
jueves, 7 de enero de 2010
L'olor dins l'armari
(tercer poema setmanal)
Grinyola disgustada la porta de l’armari,
i, amb la música de sempre,
l’espígol pren forma
personalitzant-se.
La planxa ha fet la feina.
La seva insistència:
camí recorregut una i altra volta,
ha plegat aventures i treball,
escola i jornal,
en geomètriques figures
que fan olor.
Pomes dolces,
codonys grocs d’enveja
o els premsats
(i també oblidats)
pètals de les roses;
però l’espígol...
com oblidar l’espígol, rei en l’obscuritat
de la roba desada i neta.
Converses de silenci,
nusos d’espai,
... dibuix d’essències repartits per les lleixes.
viernes, 1 de enero de 2010
L'olor de la mare
(Segon poema setmanal)
La primera olor,
La primera olor,
carícia,
petó,
moixaina:
les mans de la mare eixugant-me les llàgrimes.
Sóc petit,
i els genolls pelats
per jocs arriscats,
pinten de vermell i blau les meves cames;
però no hi ha dolor,
la mare és allà,
a punt,
al moment just
per eixugar-me-les
i espantar, segura,
tant els dolors com les ràbies.
No és profund,
però arriba sense esforç
a totes i cada una
de les evocades fondàries.
No és penetrant,
però marca el meu esperit,
i amara cada racó dels meus records
d’un amor no per llunyà en el temps,
desat en les distàncies.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

