Olors de terra molla

(Quart poema setmanal)

La fragància de la terra molla

m’omple els sentits d’històries passades

prop la pluja:

Una tarda d’estiu

de tempesta enrabiada,

on els llamps enceguen les migdiades

i els trons esberlen la calor

fent fumejar, sorprès, l’asfalt cansat i calent.

L’ozó es passeja aprofitant la fresca

 i, gota a gota, els bassals recullen

la pols estival.

Tinc por del soroll

però... tant se me’n dóna,

desitjo embolcallar-me de perfums:

d’aigua, fresca,

caient a batzegades;

de vent, furiós,

que m’acosta els arbres més alts;

de taronges, blaus, grocs i morats,

colors de llarga tarda interrompuda,

omplint la paleta d’un pintor impersonal.

Un final de novembre,

lent i gris,

potser... també trist.

El llevant no deixa de plorar ja fa dies.

Lluny de les onades

no hi ha blancalls recargolats

ni oreig de sal, ni sorra,

però sí m’arriben els seus perfums:

Miro amunt amb els ulls mig aclucats,

i, amb el xim-xim mullant-me la cara,

observo, divertit, els núvols fent carreres

cercant qui es buida el primer.

És aleshores quan el sento,

quan arriba el mar a casa

sense permís de més llei física

que la del vent i el meu desig.