L'olor de la mare

(Segon poema setmanal)


La primera olor,

carícia,

petó,

moixaina:

les mans de la mare eixugant-me les llàgrimes.

Sóc petit,

i els genolls pelats

per jocs arriscats,

pinten de vermell i blau les meves cames;

però no hi ha dolor,

la mare és allà,

a punt,

al moment just

per eixugar-me-les

i espantar, segura,

tant els dolors com les ràbies.

No és profund,

però arriba sense esforç

a totes i cada una

de les evocades fondàries.

No és penetrant,

però marca el meu esperit,

i amara cada racó dels meus records

d’un amor no per llunyà en el temps,

desat en les distàncies.