Pare, amb tu també comparteixo olors

(poema setmanal número sis)

 

A bosc, amb el pare,
                  (destral a la mà, i feina per fer)

quan les olors sortien al camí

sense permís.

                  (I molt abans d’arribar-hi)

La discussió, eterna i en silenci

de l’obaga i el solell per veure qui domina l’espai,

ens acompanyava en tardes de feina

tot preparant hiverns crus.

L’obagor,

en penombra, sota les frondes del fullatge,

traspuava humitats reconegudes,

semblants a les de tardors passades.

Eren olors fosques, xopes,

de baguenys profunds

on s’amaga el bolet més apreciat.

Ensumaves l’aire,

estirant el coll a dreta i esquerra,

veloçment,
                      (amb por de perdre’t algun detall)

i els ulls confonien cada fulla i cada tronc

amb el reig més preuat,

el millor tresor.

Ara, passades ja moltes tardors,

la llenya al racó encara em representa

aquelles tardes de feina,

a bosc,

cercant entre les ombres un bolet meravellós,

mentre el pare sua, fort,

per mi imprescindible,

altiu, orgullós.