Les vacances fan olor

(Poema setmanal número cinc)

Les vacances fan olor.

I no parlo de la calma i el descans,

de la quietud,

de la calor i de les ombres,

parlo de la natura,

despertant tot de flaires (desades des de setembre)

que s’acosten a mi amb el pas de les hores.

Al punt els records barregen, lletra a lletra,

els seus noms amb els perfums:

El mar, en la distància,

sal i brea,

oreig de color blanc, de color verd i de color blau;

onades sempre amb presses,

que no s’aturen

ni t’expliquen ni on van ni d’on vénen;

entre elles, els turistes, despistats,

cerquen una pau que no troben

perseguits de totes les mosques

que no surten a les postals.

Al riu, més proper,

(esgotat i eixut)

el fang és el rei

i, pel seu trencadís de quadrícules mal dibuixades,

les granotes passegen de la mà del color verd,

lliures,

i perfumen l’ambient de llim a cada salt.

I el bosc,

suat de risc de foc,

eixuga el seu front cada dia més calent

i esventa les seves branques,

impregnant l’ambient

amb l’aroma dels pins,

trencats ja de reïna.

Sí, les vacances fan olor.