Darrerament, em costa ser regular. He perdut la sistemàtica d'asseure'm davant l'ordinador, cada dissabte a la tarda, per actualitzar el blog: sempre trobo alguna cosa més urgent que fer i deixo la feina a la memòria per... més tard. Però, ja veus, la memòria cada vegada s'en recorda menys, i els dies passen i un periode s'enganxa amb un altre, i ja hi som: una altra vegada vaig tard.
He decidit no atabalar-me, i posar el poema "setmanal" quan em vingui bé, sense tantes disciplines. El meu racó de creació no pot esdevenir una vulgar obligació.
Aquí us deixo el poema 6, el més llarg del poemari.
6
L’ombra
és allargassada
quan
l’albada
em
sorprèn, camí enllà.
Just
el sol obre la caixa del dia
i
s’escola, de puntetes,
lleu
i tímid,
pel
paisatge.
M’aturo,
obro
els braços
i
m’acomodo a les moixaines
de
les primeres llums.
Aleshores,
em giro i allà està,
evident
i clara:
la
meva ombra renovada
s’allonga
al meu davant,
apunt
per recórrer amb mi
un
altre jorn.
Marca
nítides les formes
i,
a poc a poc, se m’acosta
tant...
que gairebé li toco les vores.
M’abraça
a mig dia,
m’embolcalla
estreta i càlida;
i,
lentament,
com
s’apropa la tarda,
torna
a estirar-se camps enllà,
vençuda
per l’hora baixa.
Quan
el sol, esgotat i trist,
acomiada
la tarda,
obro
una abraçada d’enyor
amb
un “fins demà” als llavis
proper
i íntim.
Em
giro i la torno a veure
al
meu davant,
estirada
i llargaruda, sí;
però
esvaïda, difuminada,
dèbil,
gairebé transparent.
Llavors,
la reina de la penombra,
manaire
de tot,
omple
els espais i els racons
doncs
és ella qui domina;
i
l’ànima, corpresa,
es
bressola en solitud
als
braços nus de la fosca.
