CAL SER AGRAÏT

Carta oberta a en Víctor Amela:

Només unes ratlles per agrair la teva generositat d'ahir, l'afecte amb què vas explicar, i com de proper et vas mostrar.

Em permetràs que t'expliqui una anècdota personal del petit món dels que escrivim:

Un amic que treballava a la ja malauradament desapareguda llibreria Catalonia, em va convidar a signar llibres de "Cuna de amargo azúcar" pel Sant Jordi de 2009. Com et pots imaginar, per a mi va ser una il·lusió que va créixer quan vaig veure la llarga taula on teniem lloc reservat des d'escriptors de culte a d'altres més mediàtics, ... i jo.

Vaig arribar puntual i vaig conèixer els meus companys, veïns de signatures. A la meva esquerra, en Martí Gironell, en plena febre d' "El pont dels jueus" y "La venjança del bandoler", amb una impressionant cua de gent esperant per signar; tot i això, no va deixar de parlar amigablement, proper i afectuós, amb un desconegut com jo. A la meva dreta hi havia una autora consagrada (no direm el seu nom per discreció), que, per més que ho vaig intentar, no vaig aconseguir que creués la seva mirada amb la meva. Dos exemples: la proximitat i l'afecte, i el pedestal del "divisme". Sí, és veritat, jo… tot just vaig signar quatre o cinc llibres en una hora, però l'experiència va ser un regal. Recordo com, quan em vaig aixecar, acabada la meva hora de signatura, vaig veure sorprès com el meu lloc l'ocupava Ian Gibson, i jo em posava a la seva cua perquè em signés un exemplar de "Lorca y el mundo Gay", i… tan contents.

Gracies, Víctor, per l'estona d'ahir, tant propera i emotiva.

Un abraçada sincera.

Quim Haro

XERRADA - COL·LOQUI AMB EN VÍCTOR AMELA

Feia molts mesos que no escrivia al blog. Tot passa, i l'afany de fer visible allò que escric, perd entusiasme. No l'escriure, evidentment, això no depèn de qui llegeix, si no de la necessitat d'expressar la meva inquietud personal més íntima (poesia), o menys; em refereixo al fet de fer o no públiques les meves paraules.

Tot i això, dijous 28 se'm presenta un repte molt especial. Jo, que en literatura he jugat sempre en segona divisió, sovint en segona B, em trobo amb la possibilitat de jugar a primera divisió, gairebé i ben mirat, de jugar en la Champions!

Aquest acte conjunt amb en Víctor Amela a la biblioteca és fruit de la generositat d'en Víctor. Sí, jo em vaig posar en contacte amb ell per explicar-li com m'havia agradat la seva novel·la, però, al cap i a la fi, després de l'intercanvi d'alguns mails, és ell qui, generosament, em comenta la possibilitat de fer alguna cosa conjunta; és ell que em diu… "va, vine, juguem un partidet de Champions?"

Gràcies, Víctor. Abans que els minuts comencin a córrer i que el remolí de sensacions m'arrosseguin sobre les mirades de la gent, moltes gràcies.

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (VII)

Que en fa de dies que no compartia amb vosaltres un poema nou! La veritat és que aquesta sèrie de "A l'ànima filferro trenat" m'engoixa, i no em decideixo a deixar-la anar. Ara, per exemple, salto del V al VII, com si oblidant el VI el fes menys cruel.

VII

 

Un munt de traces,

atapeïdes d’empremtes

i en la mateixa direcció,

esdevenen paraules

on llegir…

la força de la por.

Capítols creuats

repetint el mateix argument:

témer, fugir, cercar,

… perdre’s,

… plorar.

S’arrosseguen els peus,

i les paraules,

i la voluntat fent pastetes

a cada volta de camí.

Hi ha petges de sabates grans,

i de petites,

i d’humils,

i d’orgulloses,

i d’elegants,

i de taló.

Totes escriuran,

amb tremolosa cal·ligrafia,

un missatge incomprès,

subratllat,

a força d’insistir-hi,

al fang més brut:

l’oblit!

En direcció contrària,

botes militars,

de funcionaris ineptes

o policies matussers.

Obediència cega:

comissaris imprudents,

inspectors maldestres,

diplomàtics indiscrets.

Tots,

conjuntats en una sola veu:

la MENTIDA.

A L'ÀNIMA FILFERRO TRENAT (V)

Cinquè poema de la sèrie. Un grapat de preguntes retòriques per respondre des de les entranyes; tot i això, continuem mirant amb distància, com si d'una pel·lícula es tractés.

V

  

Hi ha qui dubte de la fe,

hi ha qui l’ha oblidada;

hi ha qui no n’ha tingut mai,

la resta… si alguna en tenia,

l’ha perdut!

Però, quina fe?

¿És pot tenir fe

en un déu que juga a guerres

amb el jovent,

i empra el taulell de la innocència

per llençar el dau?

En l’home?

¿Qui, sense mirar banderes,

no trontolla per dins,

ferit d’angoixa,

quan piquen a la porta

la nuesa i la por?

No n’hi ha fe,

com no n’hi ha excuses!

Girem la cara

i mirem cap a un altre costat,

i no per oferir l’altra galta,

no,

sinó per no veure qui plora.

"ESCALES DE CARGOL" arriba a la cinquena edició.

Ja fa 15 anys que l'aleshores cap de projectes de l'editorial Barcanova, l'Anna Maria Farrés, m'acompanyava a les primeres visites a les escoles com a escriptor novell. A mi em costava molt fer servir el terme escriptor,com si tot parlant-ne, una lleu vermellor vergonyosa em pintés les galtes.

Durant tota la jornada de visites (Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses…) al cotxe, distesos i de rialles, al mateix temps que m'animava a atendre la sol·licitud d'inscripció a l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) em deia coses com:

·         "Els llibres de literatura infantil i juvenil són com els iogurts, tenen data de caducitat. No t'entristeixis si veus com algun dels teus llibres surt de catàleg o deixa d'editar-se; avança, segueix escrivint."

Caduquen! Sí, és possible, però tinc la sort de veure com els meus dos primers llibres, "Quinito quin curs el teu" i "Escales de cargol", continuen recorrent camí per les escoles i instituts, amb una desena edició el primer, fa un mes i mig; i una cinquena edició el segon, fa un parell de dies.

Tot i això, només tinc paraules d'agraïment per aquell primer contacte a l'editorial BARCANOVA, sempre tan propera, i alhora, tan real.

DE MONTSERRAT A NÚRIA

De l'1 al 8 de juliol he caminat la ruta de Montserrat a Núria. Cansat per l'esforç però molt satisfet per la fita, repasso aquesta setmana de camins i corriols i no sé amb que quedar-me: amb les matinades, tot cercant la primera fresca pe caminar o potser les converses inacabables (i també els silencis); amb el sol empenyent-nos al migdia, o la tempesta, a la tarda, embolcallant-nos d'aigua, terrabastall i llum. Difícil, molt difícil.

Després d'un descens de vertigen des de Montserrat a Castellgalí, hem recorregut GRs, i també breus senders de fama. Hem caminat prop dels salts del Llobretat o de Sant Benet de Bages; de la sèquia de Balsareny a Manresa, la ruta de les colònies tèxtils del Llobregat, o el camí ral de Ripoll a Bruguera i la fita del coll de Saltor; hem enllestit la feina, com no, amb les ziga-zagues costerudes de Queralbs a Núria. Hem canviat de paisatge, de vegetació, de comarques, però no d'esforç i de voluntat per posar un peu darrere un altre.

"¿Per què es pugen muntanyes? Doncs perquè hi són." Atribueixen aquesta frase a molts grans escaladors. A mi m'agradaria fer un paral·lelisme pels caminants d'afició; és pe això que diria que els camins es recorren perquè… hi són.

Us deixo un breu poema sorgit en una tarda de repòs després de recórrer diverses colònies tèxtils tan emocionats per a qui, com jo, ha crescut a l'ombra d'una colònia:

Si no espill,

(o mirall confident)

 si vitrall de verds intensos,

blaus i maragdes;

el riu en parèntesi,

abans de caure uniforme,

com cabellera blanca

en pausa lenta,

gira per la resclosa

i esdevé cabal, sèquia,

força en moviment

capaç de donar vida,

generós,

sense demanar recompenses.

L'home,

conscient de l'esforç

de l'aigua,

la retorna al riu,

sense penyores,

innocent,

coneixedor que demà

caldrà tornar a alimentar

les turbines

amb il·lusió i… aigua.