Els
moments
esdevenen
temps etern
assaborint,
sense passió ni ànsia,
el
gust opac de la soledat.
La
bandera és el somriure
i
fa dies que baixà,
primer
de dol, a mig pal,
encara
orgullosa;
després,
abandonada a l’oblit,
serena
dins els seus límits,
absent.
tot
ocupa el mateix punt en l’escala;
no
hi ha torns,
no
cal espera perquè ningú espera res;
No
hi ha moments diferents,
originals,
diferenciadors,
tot
està cobert per la mateixa manta,
pel
mateix llençol,
l’eterna,
monocromàtica
i monotònica
pesada
rutina.
El
gust d’aquesta rutina
em
barreja a parts iguals
al
paladar,
(al
ritme d’un rellotge antic)
la
sequedat de la pols,
la
passió en recerca
encara
amb la boca oberta
i,
finalment,
la
humitat dels fongs
avorrits,
ancorats
per sempre
al
mateix paisatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario