(poema 22)
Germà del verd en trampes,
embolica, sempre que pot,
la meva bona fe.
Me'l crec i m'abandona
per altres imatges.
Arrossega la meva confiança
i, quan pot,
la deixa ballar amb els cants de les sirenes
d'un Ulises embogit.
Quantes vegades he escoltat les seves riellades?
Quantes vegades m'ha mostrat camins ben diferents
d'aquells que la realitat mostrava?
Ja no em deixaré enganyar!
S'han acabat les seves falàcies,
els seus enganys,
llufes i fingiments:
ara sóc jo qui domina
i sé.
Sé que menteix sempre,
que em mostra un món que no és el meu.
Ara jo domino i proposo el to
malgrat que aquest sigui
únic, exclusiu
i personal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario