(Poema 20)
No vull un verd traidor,
caragirat, hipòcrita
que pinti el meu ànim
d'indecisions i dilemes.
Vull un verd net,
de tarongers i llimones àrabs,
arrenglerats a un costat i l'altre
de les cançons que canten les sèquies.
Cançons de cultures
que venen de lluny,
d'on el sol es desvetlla,
s'estira i mira llarg;
d'on s'expliquen contes màgics
plens de sultans i princeses.
Verd de cultura i tradició,
de jardí retallat,
de fonts que salten
i que acompanyen
cada salt amb brins d'espècies.
Verd genuí
que no carregui el meu cor
de dessassosecs ni temors
sinó que el calmi,
l'acaroni,
i el faci adormir
amb la música que l'aire composa
quan arrenca, amb mà de seda,
el perfum de les flors de la tarongina.
No hay comentarios:
Publicar un comentario