POEMA XVIII (a la meva llibreta)

Els meus llibres em regalen la possibilitat de parlar amb els meus lectors, sovint una cura d'humilitat per la crítica directa de la mainada, sincera i sempre a punt. 

Em preguntaven per la inspiració, que què és, que com es troba, que on es cerca. Jo, intentant desmitificar el tema de "les muses", els explicava que l'observació atenta és la millor de les inspiracions. Els posava d'exemple l'observació de la natura, del pas del temps, del món que ens envolta quan, sovint, ens passa desapercebut perquè cerquem coses més transcendents i més importants lluny del nostre entorn. Per posar-los un exemple, vaig treure la meva llibreta i els vaig llegir un poema senzill. Després, entre tots, el vàrem comentar una mica. 

La primavera s'ha oblidat
dels seus hàbits.
Qui sap si,
enyorós del temps que se li esgota,
no apura l'hivern...
els seus drets
de força agra.

PAUSES

Com homenatge a la dona treballadora (ahir 8 de març era el seu dia internacional) us presento el poema PAUSES. És clar que no estarem en plena igualtat fins que no calgui... dia internacional de la dona treballadora, sinó que qualsevol dia homes i dones, tots treballadors, vivim en veritable igualtat.

PAUSES

Quan el despertador

trenca l’albada

i la jornada, esverada,

tem la feina de cada matí,

la consciència, envoltada de silenci,

repeteix una i una altra vegada,

que sí, que pot, que el dia

estirarà les hores

un pèl més de seixanta minuts

per prometre-li temps.

Mentides piadoses!

Desvetllar els somnis

dels petits somriures;

esmorzar accelerat,

motxilla a l’esquena i camí de l’escola.

Tot seguit...

-       Vola! Que faràs tard a la feina. I ja van

tres vegades aquest mes.

No hi ha excuses amb nom de nen,

totes porten l’angoixa dibuixada a l’esquena

com una llufa anònima

en un dia trist de Sant Innocents.

Vuit hores de feina són

... més de vuit hores.

Barra amunt i avall:

sensibles peus de vidre i passes de fang

per sobre de cada segon,

i sempre un somrís i un gest amable

no fos que, com està la feina

algun client desagradable,

amb un parell de paraules,

tanqués la paradeta

d’un sou eixut.

El gran fa de clauer

i el petit s’arrapa

cercant-li la mà de camí a casa.

Els deures i les lliçons s’esperen

que arribi la mare

perquè... sempre va bé un cop de mà,

encara que només sigui per escoltar-li la veu

una estona

i embadalir-se amb el moviment

dels seus llavis.

Perquè sí,

els troben a faltar.

Troben a faltar les seves moixaines,

troben a faltar, sobretot,

els seus petons.

Però no hi ha temps!

El rellotge apressa el seu ritme

busques enllà,

i, una altra volta, no hi arriba.

Doble jornada, i la mainada

sense dutxar,

i de sopar?

-       N’estic cansada d’improvisar

certeses!

La seguretat i la convicció

s’escriuen amb minúscules,

les mateixes minúscules de les petites coses;

i són femenines.

Penjada dels seus pits,

la humanitat sencera crida i plora,

tremolen les lletres per cridar

Companya!

Dona!

Mare!

i... no hi ha mai silenci.

  

Constància, voluntat, força

són paraules femenines

per construir el món.

Sí, malauradament

un món que torna a celebrar

un altre 8 de març

per recordar la dona treballadora.

I els 364 dies que resten?

POEMA XVII (A la meva llibreta)

Aquest poema el vaig escriure el 29 de novembre del 2008, a l'endemà de la presentació a Salobreña del meu llibre "Cuna de amargo azúcar". La platja estava deserta i bufava el ponent, aquest vent violent que aixeca les onades més impossibles.

S'enrinxolen les onades
empeses pel ponent,
i enllacen els records
als anells blancs 
i emocionats
dels meus cabells.

Ja no hi ha canyes,
no hi ha gent,
no hi ha deures pendents
ni feina que quedi desada
esperant millors moments.

Tot és complert 
seguint el guió que dictà
el millor dels meus somnis.

Ara, aconseguit el punt i a part,
cal tornar, cal començar una altra volta
a somniar
en núvols que s'aixequen,
en il·lusions per treballar,
en esperances i joies
que s'acosten
com, amb les onades,
se m'acosta el mar.

POEMA XVI (a la meva llibreta)

En una visita a la catedral de Barcelona, mentre el guía donava explicacions als meus alumnes (explicacions que jo havia escoltat ja més d'una vegada), vaig agafar la meva llibreta i em vaig posar a escriure (feia poc que havia llegit "La catedral del mar")

L'olor de les pedres antigues
penjades, porugues, del seu destí,
recorda l'esforç i la por
en vers d'una religió tirana
que reclama almoina
a canvi de fe.



La grandesa sorprèn,
impressionada, condiciona
l'esperit d'aquesta gent
que es senya i s'ajup,
que es rendeix i no mira
amb una mica d'orgull
la seva capacitat 
de ser.



L'amor, la pregaria
i la vida eterna
es deixa per ... "l'altra barri"
encara per descobrir;
ara, en aquest el nostre món,
toca patir,
alhora que cèlibes oficiants
de panxes greixoses
ens demanen, ens imposen,
comportaments exemplars
que són incapaços de seguir.

POEMA XV (a la meva llibreta)

En el primer dels viatges màgics vàrem tenir la sort de visitar un Egipte en pau. 

Una de les visites obligades al Caire era el gran mercat (zoco - سوق) de Khan al-Khalili (جان الجليلي). 

Després de recórrer per un temps els seus estrets passadissos, atapeïts de parades de tot tipus, vàrem seure a prendre un té just al cafè on seia, per viure i veure el pols del mercat i del seu poble, el premi Nobel de literatura Naguib Magfouz. En la pausa que vàrem viure, amb el té a les mans i una una pipa d'aigua als llavis, vaig escriure a la meva llibreta:

Totes les llengües,

i amb elles les ànimes,

esdevenen una a Khan al-Khalili.

Colors i formes antigues,

en un reflex,

sorgeixen de les fosques

com ho fa l'argent.

No hi ha absències

ni memòries,

tot és present

en l'aire calent 

del migdia.

Els minarets 

vomiten veus estranyes,

confusament i en la memòria

del temps,

familiars.

Qui sap si la sang

les reconeix, 

qui sap si,

en l'essència de l'ésser

no hi ha, amagades,

totes les paraules

que en porta la veu del vent.

Sense adonar-me

les veus es tornen

cada volta més clares,

cada instant més properes,

cada pausa més evidents.

Tot em transporta

a la llum d'Al-Andalus

quan, abocats a la lluïssor blava

de la Mediterrània

els meus grans comptaven onades

entre canyes de sucre,

qui saps si, com jo ara,

també perfumaven amb menta

el seu té.

Vibren els meus llavis

repetint la mateixa

 i incomprensible música,

cercant la veu divina 

que aclareixi

aquesta veu del vent.

Tot és llum,

tot és ritme,

perfums,

vida i paciència.

Món àrab, antic

i profund.

POEMA XIV (a la meva llibreta)

Una tarda de tempesta, admirat de la força de la natura i sense rumiar-m'ho massa, agafo el cotxe i m'acosto fins a la platja. Des d'allà i sense sortir del cotxe, escric ... a la meva llibreta.

Amb rinxols de blanca escuma
l'aigua fa cal·ligrafia
de rodona absència;
les lletres s'escriuen , una a una,
en calma de tarda solitària
i reflexió.

No, no hi ha excusa,
tot esdevé sol, i els versos
venen, tranquils i pausats,
amb el fons de la pluja, ara menuda,
que rellisca vidre a vall,
resseguint les mateixes lletres
que, al fons i entre grisos,
dibuixa l'aigua.