A L'ÀNIMA FIL FERRO TRENAT (III) -poemari-

Malauradament, aquest poemari el vaig escriure fa ja dos anys, però té la vigència del primer dia; fins i tot... una mica més. 

III

La vida aixeca el vol per perdre’s

enfilada en un núvol gris,

quan l’havien somniat de sucre.

  

A l’occident,

la taula on asseuen la vergonya

té forma de rellotge,

i cada decisió no presa

marca l’hora

amb una profunda osca al seu voltant.

Uns temen la gana,

i el fred,

i l’amargor de les paraules,

i l’oblit.

D’altres…

s’amoïnen per subratllar qui és

més poderós;

i, mentre caminen per catifes flonges,

i dormen en llits de plomes

amb llençols de setí,

discuteixen,

ben farts,

qui té la veu

més… greu

i pot cridar més alt.

És per això que lluiten lluny de casa:

per escridassar-se

i, en terres d’altri,

subratllar els udols

amb foc i bombes,

sang i mort.

A L'ÀNIMA...FIL FERRO TRENAT (II) -poemari-

Viatjar? Fugir! Marxar! Volar!!

No hi ha llar, ha desaparegut sota els jocs de guerra, i només queden fronteres que travessar arrossegant pors, i enyors, i oblit, i desdeny.

II

Ulls foscos,

pell bruna.

Sol a les mirades,

desert als llavis

i dunes,

moltes dunes

enrinxolant d’aire

un desordre de cabells empolsegats.

Uns s’agafen de la mà,

d’altres,

s’enfilen sobre el fràgil cansament

de pares, mares i germans;

fins i tot fan cua

cotxets de criatures

atrotinats,

buits de nens i plens de somnis

desgranats, camí enllà,

on es perden bruts de fang,

d’insults,

de rebuig…

i mil excuses.

Motxilles cansades de tanta espatlla

i esquenes afeblides, apressades,

enyorades d’oblidat repòs.

A L'ÀNIMA... FILFERRO TRENAT I

Humans! Quin títol més despullat de significat quan mirem els ulls de qui cerca una vida nova, rere el filat de qualsevol camp de refugiats o dalt les desgraciades barques que es perden onades de la Mediterrània enllà. Buidor, mecànica buidor. I angoixats per la impotència... canviem de canal.

I

El camí el marcaren

fidels camins de ferro

de paral·lela presència

i màgica perspectiva.

Punt de fuga sense final:

vies impossibles

d’un tren absent de viatges.

Allà, en la llunyania d’un destí,

el desig:

un grapat d’estrelles daurades,

dibuixades

en un fons de blau letal.

Promesa solidària, sí,

transparent,

… de plàstic i de fireta.

Des de la tanca, però a l’altre costat,

nosaltres,

callats,

expectants;

neutres observadors

d’emocions fredes;

segurs, embolcallats

de distància protectora.

I preguntem… què passa?

Res,

passar… passar,

no passa res.

Aquest és el neguit!

DOMINIO LÉXICO 29

Visillo

Sí, vigésimo séptima entrega del apartado DOMINIO LÉXICO, un trimestre más transcribiendo los disparates de mis alumnos. Y es que el apartado de Vocabulario de mis exámenes da para mucho. Aquí os presento la "producción" del segundo trimestre del 17/18. (Recordad que, entre paréntesis y en cursiva, tenéis mis comentarios)

VISILLO:

• Agujero que está en la puerta para ver quién hay. (siempre hay quién mira entre visillos)

TACITURNO: (Según el DRAE: callado, silencioso, que le molesta hablar)

• Que de día está despierto y por la noche duerme. (Según el alumno somos todos)

maceta

BATUA:(Según el DRAE: Euskera)

• Lo que usan los músicos para señalar el tempo. (Por batuta)

MACETA:

• Estructura de un pueblo o de un barco. (quizá el alumno se acordó de ... la maqueta)

EMPOLLAR:

• Es cuando tapamos una botella. (Y lo que algunos alumnos hacen en lugar de estudiar)

NÉCTAR:

• Es el fruto del melocotón. (Quién sabe si se ha acordado de alguna marca de zumos)

Hatillo

HATILLO: (Según el DRAE: lío de ropa pequeño)

• Cuarto en la parte superior de la casa. (¿Buhardilla?)

ENSIMISMADO:

• Que le tienen mucho cariño y le dan todo lo que pide. (Que se ha acordado de los mimitos de mamá)

Dédalo

DÉDALO: (Según el DRAE: laberinto)

• Cobertura de metal que te pones en el dedo para no pincharte cuando coses. (El dedal salió a relucir)

PALUDISMO:

• Que te pones pálido. (Pálido se queda uno con la respuesta)

A parte de las respuestas disparatadas al vocabulario, también he recogido algunos comentarios que se hacen en clase con el máximo convencimiento por parte de los alumnos, y que se merecen también una sonrisa:

IR A LA MECA: A la Meca se va a  “cerrar” en lugar de “rezar”.

SUPLEMENTO:

Fernando de Rojas

Algunos libros de texto llaman al complemento preposicional CRV; otros, SUPLEMENTO. Ante mi pregunta en clase de quién recordaba qué era un SUPLEMENTO alguien responde: Lo que te pones de más, por ejemplo… suplemento de queso.

PARAPLÉGICO: No fue en un control, fue en una pregunta de clase. La respuesta del alumno no tiene desperdicio, incluso nos hace... pensar: Lo de dentro te va y lo de fuera no.

OVULO: Una respuesta sesuda, rozando el cientifismo: Donde se introduce el espermatozoide para ser hijo.

FERNANDO DE ROJAS es el autor de la Celestina, publicada en 1499. Algunos alumnos no siempre recuerdan su nombre: Fernando de la Rioja

MALENDREÇOS

Aquest Nadal he passat uns dies prop del Cabo de Gata, un parèntesi de calma que, de tant en tant, carrega piles i assossega l'ànima. Sense massa pretensions, també deixo la calma que prengui la inniciativa i escrigui per mi. Com sempre, és l'atzar qui escull la llengua d'escriptura.

86

Las espinas de las plantas

apuran el agua.

El aljibe se secó

en verdes campos de golf

de imposibles Escocias en Almería.

¿Y a quién se le ocurre?

Detrás de una chimenea perenne,

térmica de Carboneras,

la “Mesa de Roldán”,

medieval reloj atrasado,

que corta silueta en estas nubes,

tan extrañas por esos andurriales.

El aire nos sigue peinando,

insistente,

acomodando rizos y descanso.

Desconectados de las prisas

de otros momentos, el tiempo

se detiene tumbado en la arena.

Soledad, silencio, reposo…

compañía.

El agua, fría,

me ha hecho sonreír,

y las chinillas del rebalaje

cosquillas en la planta de los pies.

Sí, sonrisas y aire,

que, acabada la pausa,

tocará sonreír en la tarea

que nos ayuda a crecer y ser.

CATIFES DE PRIMAVERA

Pels alumnes de quart d’ESO de l’escola Brianxa, ens queden just tres setmanes per posar en escena una nova obra de teatre: CATIFES DE PRIMAVERA.

Com en les darreres sis ocasions, és feina de gairebé dos cursos: comencem a llegir i treballar el text quan els alumnes fan tercer d’ESO, l’assagem quan comencen quart i la posem en escena a mig segon trimestre. Ara, ja prop el final del “trajecte”, només ens queda creuar els dits, confiar en l’estudi de les actrius i els actors, i pregar que el públic sigui condescendent i comprensiu; poca cosa més podem fer.

Que com estan el alumnes? Només pensar en el vestuari els tremolen les mans, ja no dic la veu; però poden estar satisfets: han fet una bona feina conjunta, un bon projecte assolit amb molt esforç i moltes hores, no només dels matins de dijous de 8 a 9, sinó també totes les tardes, fredes tardes de dilluns de 5 a 6.

Des d’aquí el meu agraïment per aquest MEU CURS, que m’ha ajudat a donar forma a una primera idea, la que, veient una foto antiga de les catifes de corpus de Tordera, em va dir xiuxiuejant, amb una veu suau i arran de terra... “Ajuda’ns! Cal que el poble conegui la bella memòria ancorada a les ja desaparegudes llambordes dels carrers més antics”.