Bienvenida

"Escritor es quien se gana la vida escribiendo". A mi... solo me gusta escribir, ... necesito escribir. ¿Si me leen? Alguno hay que se aventura. ¿Eres tú uno de ellos?

jueves, 25 de febrero de 2010

CUNA DE AMARGO AZÚCAR ¿TRASPIÉS O FRACASO?

-->

Esta semana he recibido la liquidación de las ventas de mi primer libro para adultos y en castellano: “Cuna de amargo azúcar”. Lo confieso, me ha supuesto una gran desilusión,  casi iría más allá: una gran DECEPCIÓN personal e íntima.

 No esperaba para nada unas ventas millonarias, ni milenarias, pero sí, y humildemente, centenarias: sinceramente, creí que superaría los quinientos ejemplares, y no ha sido así, no he llegado.
La desilusión acompaña al sentimiento de fracaso cuando me vuelvo a sentar delante del teclado buscando la pasión que me ayude a dar forma a una nueva frase.
¿Vale la pena el sacrificio en tiempo, esfuerzo y emociones que supone la escritura de un libro ante los pírricos resultados?
Es evidente que, en caliente, la respuesta es NO.
¿Realmente es un libro literariamente insuficiente?
Yo creo que la poesía se reparte por sus descripciones, las emociones por sus diálogos, y la sinceridad, por su argumento.

Otra pregunta que podría lanzar al ciberespacio de mi blog sería:
¿Ha hecho la editorial una apuesta sincera por el libro? ¿Ha invertido en su promoción? ¿Hemos sabido unos y otros venderlo?

Evidentemente también es un NO rotundo la respuesta.

martes, 23 de febrero de 2010

Però, i els llibres nous?

 

(Poema setmanal nº 10)

Però i els llibres per obrir?
què podem olorar en ells
si encara ningú ha trencat
el secret del què ens volen dir?

 

Cap mirada ha acaronat les seves lletres,
ni cap dit ha llepat les seves cantonades
cercant en elles quin és el seu destí;
però amb tot,
abans d’obrir-lo,
sovint ens l’acostem i,
dissimuladament,
l’ensumem,
mirant de descobrir en el seu perfum
una pista dels seus secrets:

Com de valent és el protagonista;
de quin color seran les rialles
que entre les seves planes
inconscients es despertin.
¿Explorarem llunyans paisatges
per gaudir d’una aventura
o serà especialment dura
l’experiència que d’amor,
entre llàgrimes sensibles
ens dibuixi?

¡Com lluitem amb la temptació
d’obrir-lo per la darrera pàgina
i descobrir què ens amaguen!















Desig irrefrenable,
impuls immediat
per trencar,
per descobrir,
per profanar
 els més obscurs
dels seus secrets:
d’allò que en un moment,

(apartat del nostre)

algú va viure,
va somniar,
va creure,
va gaudir,
va crear,
només per nosaltres,
del no res.

miércoles, 17 de febrero de 2010

QUINITO SEGONA PART (Capítol 3)




Tal com us vaig dir, cada quinze dies surt un nou capítol de la segona part de “Quinito”; avui, doncs, i dins el meu blog, acabo de regalar-vos el tercer capítol.

Sempre, amb la Fàbrica Fibracolor com a tutora, dins la colònia tèxtil, en Quinito i els seus amics fan de les seves. Els desplaçaments a Girona i les aventures a la nova escola omplen el seu temps. 


Redorceu: per poder-lo llegir cal que aneu a l'enllaç "Quinito (segona part)"; allà trobareu els capítols ordenats en format PDF.

Espero que en gaudiu!!

L'aroma de les biblioteques

(poema setmanal nº 9)

Des d’Alexandria fins a Silos,
totes les biblioteques exhalen un mateix perfum:
la saviesa,
la qual, avorrida en el temps,
àvida, sempre, d’acció i servei,
reposa, empolsegada,
en la més alta de les lleixes.
















(Lindos)

Hi ha ciència,
mil vegades comprovada, raonada,
atapeïda d’esforç,
desada amb cura al més fosc dels racons.
Hi ha filosofia,
de vida i d’història,
que no ha abandonat mai l’escalfor dels prestatges
perquè no hi ha memòria
que la recordi.
Hi ha creences,
religions, idees...
atractives i discretes al paper:
ni qui les escriu les contempla.
Hi ha art.
De la mà d’un somni,
d’una escletxa de llum
o d’un vers perdut darrera el mirall.

(Roma)

Llibres,
llibres vells que ensumo pacient
cercant en cada aroma una intenció.
Totes les mans que han acaronat els seus lloms,
tots els dits que han resseguits les seves lletres,
                        (llepant amb cura el seu destí als seus angles)
han deixat la seva especial essència.
Qui pensa en humitats,
resclosit,
vellesa o suor;
parlo de memòria, de temps,
d’esforç, de paciència:
de l’ànsia de saber què s’aspira a cada lletra.

lunes, 15 de febrero de 2010

BRONCE, SILENCIO Y NIEBLA

 

Bronce, silencio y niebla es el título de mi última novela. Después de más de nueve meses de trabajo, el septiembre pasado le puse, por fin, el punto y final.
La he dejado durante cinco meses en las manos de la gente que me quiere para que hicieran la primera lectura: es evidente que para seguir adelante con la novela necesitaba la opinión de la gente para mí más próxima. Tras ese reposo, entra ya en la última corrección, fase previa a su registro en la propiedad intelectual y “el baile”.

Se conoce por “baile” el movimiento del original entre las fauces de las editoriales caprichosas que rechazarán una y otra vez la historia hasta que la suerte (si llega) la venga a encontrar y le de el visto bueno para su publicación. Esperemos que haya nacido bajo un buen puñado de estrellas que la acompañen.
 
 

La novela se desarrolla básicamente en el priorato de Santa Maria de Roca Rossa, actualmente un montón de ruinas en medio de una urbanización de Tordera, y antaño, allá por el siglo XII y XIII, un pequeño pero próspero núcleo de hermanos agustinos. El priorato está ligado en nacimiento al monasterio empordanès de Santa María de Vilabertrán. Esa es la razón por la que ilustro esta entrada con fotografías de los dos escenarios.
 
 

Una llamada a mis lectores:
¿Alguien conoce algún agente literario valiente con ganas de apostar por un escritor sin los laureles de una fama mediática?

Como siempre,
¡Gracias por leerme!

miércoles, 10 de febrero de 2010

Olors d'església

 

(Poema setmanal nº 8)

Perfum de benvinguda
... i de comiat.
Essències de vida
de somriures feliços,
d’etapes marcades d’antuvi
sense més rellotge que el religiós,
... i de mort.
Fragàncies
cremant-se en ciris grocs d’incertesa,
dubtes mai confessats
(surant entre les pedres)
als quals renunciem,
únicament per... costum,
apaivagant-los en l’hàbit
de la monotonia.



Pedres fredes,
aigua estancada,
flors dolces però tristes,
de lletres en comiat
acompanyades;
o
abraçades estretes
de família estimada,
set saciada amb aigua de vida
i, blanques, d’ il·lusió lluents,
flors de tarongina.




Tu sents unes olors
la resta, unes altres,
només un lleu perfum les separa: 

per a uns, la fe, 
la inèrcia, per a d’altres.