(poema setmanal nº11)
D’esquenes
a la llum
i
amb els ulls clucs,
sense
més eina per conèixer
el
món
que
les meves mans,
deixo
parlar el tou dels dits:
que
m’expliquin indiscrets
què
de sentiments hi ha
en
el senzill gest
d’un
palp.
Un
full
rera
un altre full,
un
vers
seguit
d’un altre.
Passaré
els dits
llegint
en els seus records
retalls
de la meva vida
guardats
únicament
a
la memòria del tacte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario