Tacte de llençols

(Poema nº12)

Comprovant la tibantor,

a la qual he sotmès 

(en fer el llit)

els meus llençols,

recorro una a una

les seves fibres impossibles.

Em parlen.

Encara comenten

temps familiars i propers

a l’estretor de l’armari,

forçats,

marcant doblecs que perdran de dia

i tornaran a rebregar de nit.

Frescs d’estiu xafogós

i humit,

o

vestint d’esgarrifances

la meva pell d’hivern.

Sempre

afamats devoradors

de l’ànsia

que viu en la meva pell cansada

quan, acabada la jornada,

sent imprescindible

l’arribada d’un punt i part.