La solitud de les pedres

(Poema número 19)

Hi ha quelcom més proper

a la solitud

que la fredor d’una pedra?

Tant se val si està aïllada

o d’una pila acompanyada;

si és gran, gegantina,

base de muralla, castell, catedral o ermita;

o si és... petita,

i ha rodolat riu avall fins als meus peus

per tal que..., d’un cop geniüt,

la torni, rebotant,

a l’aigua.

Tant se val si pigada de colors

o marcada per formes estranyes,

acabarà protagonista

(absent i ignorant)

 dels jocs infantils.

Tant se val si llisa o rugosa,

punxeguda o rodona,

aspre o sedosa,

El tacte a les meves mans

no la lliurarà de la sensació

que perennement l’acompanya:

serà inevitable,

ineludible,

indefugible

i obligat,

perquè

no hi ha res més proper

a la solitud

que la fredor d’una pedra.