Grisos i negres humits

(poema número 27) 

La mà del poder estira els dits amunt,

i més amunt,

i, quan arriba dalt de tot,

esdevé cotó de sucre

que perd el dolç 
en la força de la tempesta.

Ja no és gris el seu color,

és en tot i del tot

                        ... negre.

L’amenaça fa ombra

i, sota ella, trobo el més temut:

és el record persistent

que barrina, metòdic i eficaç,

els cervells indefensos,

que pentina, amb mà ferma i insensible,

a contrapèl,

tot allò que de veres s’ha estimat.

(Com campana insistent

que es trenca de coneguts difunts)

És el dolor qui ens ve a veure

sense tarja de visita,

sense agenda preparada,

sense hores concertades que preparin el moment;

quan la seva força avança

ens enfosqueix,

i no hi ha possible defensa.

Aleshores,

esperades però no desitjades,

són altres les gotes

que es desprenen del poder de la tempesta,

gotes que, aquestes sí, esdevenen salades

i recorren,

tremoloses i insatisfetes,

les nostres galtes,

 avall,

tan avall com havia pujat

abans

el cotó fluix de caramel.