(poema número 29)
Han
encès l’esquena de les muntanyes
i
fins aquí arriba la claror.
El
comiat del dia és d’un vermell encès
que
m’espanta si m’acosta el record del foc
etern
de
l’estiu.
Foc d’infern que asseca l’espai,
que
eixuga consciències,
i
llàgrimes incipients,
que
no gosen sortir per por de cremar-se
amb
el carbó dels cors negres
els
quals, insensibles,
han
oblidat l’amor cec
de
la natura viva.
Els
paisatges s’acomiaden sense mocadors
blancs
voleiant
alegres a l’aire,
s’acomiaden
sense torna,
sense
viatge d’esperança,
perquè
han aconseguit, a foc, matar-la.
I
veig les pors dels meus records
en
altres ulls,
també
tremolosos,
il·luminats
per les llums del vidre brut
del
passat,
que
com jo senten, llum i record,
a
la vegada
en
la pell dels sentiments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario