Panxa de burra

(Poema número 28)

Podries, segur,

estirant una mica la mà,

gratar la panxa, rodona i blanca,

d’aquesta burra eterna

de gris i fred.

Domina tant l’espai sobre els nostres caps

que, mirant amunt, ens ajupim inquiets,

no fos cas que es deixés caure

sense adonar-se’n

i ens trobes a tots a sota.

Aquest color imprecís

glaça les parles

i desprèn, poc a poc,

floc a floc,

mots de tristor i melangia

confosa i barrejada

amb la llum grisa de l’hivern.

Cada lletra és un glaçó

on es tanca un record,

transparent, és clar,

perquè són els records

més propers als sentiments,

i els sentiments,

posats al palmell de la mà,

mirats de ben a prop,

no tenen color que els pinti de mentida,

són,

(si hi són)

sempre transparents.