Verdes
lluïssors
o fugides brunes.
A
la llunyania,
on
les fulles,
arrencades
a cops de vent,
descansen.
Verd
de lluita,
joventut,
empenta
decidida a una vida per recórrer,
fàcil
quan encara està per encetar.
res
no diuen;
no
es queixen,
cap
gemec;
respiren
vida, un moment
després
d’un altre moment,
sense
mirar quin serà el pròxim
perquè
amb el que estrenyen entre les mans
n’hi
ha prou.
Com
m’és de llunyana la lluentor del verd!
Bru,
el
color de la fulla eixuta,
esgotada,
que
trenca el silenci
amb
els seus planys.
Cric,
crac,
un
altre crac
per
acabar amb el primer cric.
És
la paraula del passat
en
boca de les fulles seques
a
punt d’engegar viatge
a
l’oblit
de
qui es sent massa vell davant un destí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario