Veu infantil

(Poema número 38) 

L’aire s’ha parat de sobte.

No fa ni un moment que el vent demanava pas,

que exigia atenció fidel

per la seva habitual

monòtona tonada

i tot... s’ha parat.

Una veu pueril

llunyana,

dolça,

plàcida;

absent del moment

i inconscient que jo el conegui,

canta.

No hi ha melodies elaborades en ella,

no hi ha més dificultat

que una nota sospesa a l’aire,

subtilment sostinguda

per sobre els nostres caps.

Senzilla,

humil,

simplement infantil,

però sencera,

comunicant,

plena.

Tot s’atura,

tot calla,

cal escoltar el seu final,

quan la darrera corxera

es perd entre la boira;

aleshores,

un cop acabada,

el vent,

que tot ho escoltava, pacient,

recupera,

monòtonament fidel,

la seva acostumada tonada.