Algunes olors de cuina

(poema setmanal número 7)

No em calen llums,

deixant-me arrossegar per les olors

la cuina obre les portes

de memòries molt properes,

evocadores de moments

prop del nen que érem.

La mare coneixia el nostre gust

com ningú,

pel què, sovint, els sabors d’ara

cerquen, sense aconseguir-ho,

... els de la mare.

No em calen rastres, a les fosques,

si cal a les palpentes,

sense més traça que el que es cuina

hi ha moments que vénen,

de sobte i per sorpresa,

i donen la mà a la memòria

arrossegant-me del meu món,

al de la meva història:

Una ceba, enrossida pacient,

a poc a poc,

sentint el color daurat

quasi calent,

 joiell de qualsevol plat

el qual, sense ell,

és nu i mancat.

El xup xup del rostit

esdevé expert distribuint,

a còpia d’hores

pels estómacs complaents,

moment de joia.

Una fumejant escudella,

serena, enemiga de les presses,

que marca un temps a prop

dels millors dels records

per exemple de Nadal,

de tota la família, com cal,

i la taula plena.

I no són memòries de plats

acabats i guarnits,

són també memòries de processos,

i el que, amb ells,

dibuixava la nostra imaginació,

làmines que, ara,
 retrobant els aromes,

tornem a dibuixar.